El diumenge és l’aniversari del meu fill gran i com jo estaré tot el dia a festa de la Rosa, li vam proposar anar a sopar el divendres per celebrar-lo plegats. Un ràpid canvi d’impressions i la proposta de sopar es va transformar en una anada al cine a veure l’estrena d’ “Inglorious basterds” d’en Tarantino.
No sóc gens cinèfil, no vaig al cine sovint, gairebé no hi vaig. Darrerament em costa sortir i “pagar” per veure una pel·lícula, prefereixo veure-la a casa còmodament assegut al meu sofà. Però un dia és un dia, m’agrada el Tarantino i sortir amb la família de tant en tant es bo.
Parlem de la peli. Entretinguda, no es fa pesada i això que és molt llarga (passa e les dues hores), tarantiniana, violenta, influències dels western, bandes sonores d’altres films... però està a anys llum per arribar a la sola de la sabata de Kill Bill.He llegit algun comentari, he arribat a una conclusió: els crítics han de justificar el sou i son capaços de escriure les teories més dispars d’una disbaratada pel·lícula bèl·lica inspirada en les pelis d’indis de sempre.
Acabo amb dues afirmacions, la primera: em sorprèn el sentit de l’humor del públic, no entenc com es pot riure amb la mort aliena, amb el patiment d’una persona. La segona: si alguna vegada torno al cine i em trobo a la noia que tenia al davant i que no va parar de moure’s en tota l’estona sóc capaç de fer un disbarat, renoi que pesada que era, em va amargar la peli.
Io non capisco come il dolore si verifica una risata. L'ultimo il mondo non è carino, né divertente. Germania nazista lasciato tracce forti che non far ridere. Penso che sia l'aspetto che ha visto il film
ResponElimina