divendres, 15 de gener del 2010

El meu cor amb Barcelona 2022


Avui no vull parlar del gran impacte positiu que el 92 va representar per a Barcelona, crec que no cal, fins els més refractaris al govern de la ciutat ho admeten. Avui m’agradaria parlar de sentiments.

Vaig créixer amb les històries del meu pare: Barcelona, l’orfeó gracienc, la república, Pau Casals, la guerra, la dictadura franquista...

Els meus fills han crescut, o estan creixent, amb les històries del seu pare: Barcelona, les darreries del franquisme, les manifestacions, la democràcia , els Jocs Olímpics del 1992...

M’agradaria que els fills dels meus fills creixessin amb les històries del seu pare: Barcelona, democràcia, llibertat, cohesió, els Jocs Olímpics del 2022...

Els Jocs del 92 van significar per molts ciutadans i ciutadanes -barcelonins però també catalans i espanyols- un repte, una il•lusió i un orgull; també van ser un element de cohesió molt important. Si hem de fer cas al que diuen els diaris, són els joves de la ciutat els que estan més engrescats amb la proposta de l’alcalde Hereu. No em sembla just negar la possibilitat que les noves generacions que viuen a la ciutat, nascuts o nouvinguts, no puguin tenir el seu somni. Em sabria greu que els nostres fills no poguessin tenir la possibilitat de viure uns moments per a la ciutat i els seu ciutadans tan inoblidables. I, vist des d’un punt de vista egoista, personalment m’agradaria reviure l’alegria d’uns Jocs a la meva Barcelona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada