Aviat farà 22 anys que estic casat, 22 anys que viuré al mateix pis. Era un pis de segona mà i abans d’instal•lar-nos vam haver de fer algunes reformes. Vam tirar un envà, vam posar parquet, modificar part del sistema elèctric, pintar, posar mobles, electrodomèstics ... En canvi a la cuina i els banys no hi vam fer gran cosa, el pressupost manava.
Han passat els anys, hem hagut de canviar la rentadora un parell de vegades, hem pintat i repintat, el parquet està fet caldo -dos nens jugant cada dia té un preu-, nevera nova, substitució de la caldera... Ara tenim nous problemes els panys de les portes grinyolen, s’hauria de fer la cuina nova i els banys també...
Les vivendes, es usin o no, tenen un desgast. Tots sabem el que costa mantenir-les en perfecte estat, és impossible. Sempre falla alguna cosa; la bombeta fosa, l’aixeta que perd o la persiana que s’encalla. Com que nosaltres en som els reposables no ens demanem explicacions. Arreglem les coses quan volem o podem, segons les ganes, el temps o el capital disponible. Però el que està clar és que o es fa un manteniment regular o arriba un moment que el desgast és tan gran que arriba a la degradació. Si això li afegim que les condicions familiars varien, queels nens creixen, que uns se’n van, que altes venen... Per això el pas dels anys fa que la reforma integral sigui inevitable.
I per fer reformes, petites o grans, hem de planificar. Hem de tenir ganes, temps i diners. Hem de fer plans, dissenyar les modificacions, consensuar-les amb la resta de la família, demanar pressupostos, rectificar a la baixa si és necessari i finalment, si les circumstàncies ho permeten, fer el cop de cap i fer la reforma. Un cop feta ens hi sentim més a gust i tornem a tenir casa per anys.
Amb les ciutats passa més o menys el mateix que als habitatges, però amb un nivell de complicacions molt més elevat. Cal un manteniment constant, diari; reparar les coses que es fan malbé, les destrosses dels brètols, la substitució de mobiliari urbà, repintar façanes, asfaltar...
I, al igual que els habitatges familiars, les ciutats amb els pas dels anys sofreixen canvis; nous habitants, noves costums, noves formes de mobilitat... El futur crida a la porta i encara que d’entrada no se’n tinguin ganes, o no ho es vegi com a prioritari, calen reformes en profunditat si no es vol quedar-se endarrere.
Barcelona es proposa reformar la Diagonal. L’ajuntament ens demana la nostra opinió convençut que és una avinguda que s’ha de preparar per convertir-se amb garanties en la columna vertebral de la ciutat real, de la ciutat metropolitana.
Són moltes les veus que afirmen que la Diagonal s’està quedant obsoleta i que necessita una bona sacsejada per afrontar amb garanties els propers anys. Altres asseguren que “ara no toca” la reforma, que la ciutat té problemes més importants, que en època de crisi hi ha altres prioritats.
N’estic convençut que cal planificar la ciutat pel esdevenidor, no podem deixar que passi el temps i es malmeti. Una ciutat degradada és una ciutat en vies d’extinció i els seus habitants seran els que en pagaran les conseqüències. Invertir en el futur és la millor manera per combatre la decadència.
Han passat els anys, hem hagut de canviar la rentadora un parell de vegades, hem pintat i repintat, el parquet està fet caldo -dos nens jugant cada dia té un preu-, nevera nova, substitució de la caldera... Ara tenim nous problemes els panys de les portes grinyolen, s’hauria de fer la cuina nova i els banys també...
Les vivendes, es usin o no, tenen un desgast. Tots sabem el que costa mantenir-les en perfecte estat, és impossible. Sempre falla alguna cosa; la bombeta fosa, l’aixeta que perd o la persiana que s’encalla. Com que nosaltres en som els reposables no ens demanem explicacions. Arreglem les coses quan volem o podem, segons les ganes, el temps o el capital disponible. Però el que està clar és que o es fa un manteniment regular o arriba un moment que el desgast és tan gran que arriba a la degradació. Si això li afegim que les condicions familiars varien, queels nens creixen, que uns se’n van, que altes venen... Per això el pas dels anys fa que la reforma integral sigui inevitable.
I per fer reformes, petites o grans, hem de planificar. Hem de tenir ganes, temps i diners. Hem de fer plans, dissenyar les modificacions, consensuar-les amb la resta de la família, demanar pressupostos, rectificar a la baixa si és necessari i finalment, si les circumstàncies ho permeten, fer el cop de cap i fer la reforma. Un cop feta ens hi sentim més a gust i tornem a tenir casa per anys.
Amb les ciutats passa més o menys el mateix que als habitatges, però amb un nivell de complicacions molt més elevat. Cal un manteniment constant, diari; reparar les coses que es fan malbé, les destrosses dels brètols, la substitució de mobiliari urbà, repintar façanes, asfaltar...
I, al igual que els habitatges familiars, les ciutats amb els pas dels anys sofreixen canvis; nous habitants, noves costums, noves formes de mobilitat... El futur crida a la porta i encara que d’entrada no se’n tinguin ganes, o no ho es vegi com a prioritari, calen reformes en profunditat si no es vol quedar-se endarrere.
Barcelona es proposa reformar la Diagonal. L’ajuntament ens demana la nostra opinió convençut que és una avinguda que s’ha de preparar per convertir-se amb garanties en la columna vertebral de la ciutat real, de la ciutat metropolitana.
Són moltes les veus que afirmen que la Diagonal s’està quedant obsoleta i que necessita una bona sacsejada per afrontar amb garanties els propers anys. Altres asseguren que “ara no toca” la reforma, que la ciutat té problemes més importants, que en època de crisi hi ha altres prioritats.
N’estic convençut que cal planificar la ciutat pel esdevenidor, no podem deixar que passi el temps i es malmeti. Una ciutat degradada és una ciutat en vies d’extinció i els seus habitants seran els que en pagaran les conseqüències. Invertir en el futur és la millor manera per combatre la decadència.
Novament d'acord noi!
ResponEliminaJo entenc que moltes vegades les oportunitats s'han d'aprofitar. D'altres s'ha d'esperar a que arribi l'oportunitat. Crec que ara no es el millor moment o la millor oportunitat de fer aquesta reforma (tu mateix ho dius al principi del teu post, el pressupost mana). De tota manera, tampoc crec que se li hagi de donar més importància de la que realment té. Costarà molts diners i molts mals de cap, però al final la nova Diagonal la gaudirem tots i redundarà, primer en benefici dels que facin les obres i després en benefici dels que passem per ella.
ResponEliminaUn altra cosa és si cal fer un referendum per això Jo aquí ja no estic tant d'acord. Hi han hagut temes més importants en els que no s'ha tingut en compte la veu del poble (AVE) per criteris tècnics. Doncs per millorar la mobilitat, que l'Ajuntament esculli la millor opció.
Salutacions