Tots tenim els nostres llocs favorits, aquells que han marcat d’una manera o altra uns moments importants de la nostra vida. Si algú em pregunta quin són alguns del meus “llocs” de ben segur citaria al Zoo de Barcelona entre els tres primers.
Ja de ben petit, com a mínim una vegada al mes, els meus pares em duien al Zoo. M’agradava veure els animals, en coneixia les característiques principals, controlava els naixements ...N’era un petit expert. Tot el que passava, totes les notícies que es produïen al voltant del Zoo s’arxivaven al meu cervell. Recordo, com si fos avui, l’arribada del Floquet de Neu -en aquell temps de dictadura es deia Copito de Nieve- i el reportage fotogràfic que va sortir a la Vanguardia. Les vistes dominicals al Zoo eren un al•licient per passar la setmana.
Amb el temps, a mesura que em vaig anar fent gran, vaig deixar d’anar amb regularitat al Zoo. Però com la vida dóna moltes voltes i tot es repeteix, el naixement dels meus fills va fer que les vistes dominicals al Zoo tornessin a la meva vida, per cert a preus molt raonables gràcies a ser socis del Zoo-Club. Aquesta vegada érem la Regina i jo els que ”portàvem” als nens . Ells s’ho passaven d’allò més bé, però jo més . Sense cap mena de dubte jo era el que tenia més ganes de repetir la visita.
Però a la vida tot passa, els nens van créixer i van deixar d’estar interessats en anar periòdicament al Zoo. Les visites es van anar espaiant en el temps fins que un dia hi vam deixar d’anar.
Ara han passat uns anys, els nens ja no ho són. De tant en tant encara m’escapo al Zoo, normalment hi vaig sol. Avui he tornat al Zoo, però la visita d’avui ha estat especial, m’he portat a la mare. Hem visitat, lentament, el recinte. Com que ella feia més de 40 anys que no hi anava hem comentat les novetats i hem recordat els “vells” temps Com ha canviat tot! Noves instal•lacions, més accessibilitat... Impressiona la majestuositat i mida dels dracs de Komodo, l’elegància natatòria de les foques -en realitat lleons marins-, el rugit del tigre... i les tortugues.
Les tortugues mereixen un capítol apart. Les tortugues gegants africanes, quelonis que estan al llindar de l’extinció en llibertat ... les recordo de petit. Una imatge recurrent a la primavera: sempre estan copulant. Sempre quan hi anava de nen, sempre quan portava al meus fills, i ara que porto a la mare, sempre copulant. Amb tanta còpula l’estrany és que estiguin en perill d’extinció.
Ja de ben petit, com a mínim una vegada al mes, els meus pares em duien al Zoo. M’agradava veure els animals, en coneixia les característiques principals, controlava els naixements ...N’era un petit expert. Tot el que passava, totes les notícies que es produïen al voltant del Zoo s’arxivaven al meu cervell. Recordo, com si fos avui, l’arribada del Floquet de Neu -en aquell temps de dictadura es deia Copito de Nieve- i el reportage fotogràfic que va sortir a la Vanguardia. Les vistes dominicals al Zoo eren un al•licient per passar la setmana.
Amb el temps, a mesura que em vaig anar fent gran, vaig deixar d’anar amb regularitat al Zoo. Però com la vida dóna moltes voltes i tot es repeteix, el naixement dels meus fills va fer que les vistes dominicals al Zoo tornessin a la meva vida, per cert a preus molt raonables gràcies a ser socis del Zoo-Club. Aquesta vegada érem la Regina i jo els que ”portàvem” als nens . Ells s’ho passaven d’allò més bé, però jo més . Sense cap mena de dubte jo era el que tenia més ganes de repetir la visita.
Però a la vida tot passa, els nens van créixer i van deixar d’estar interessats en anar periòdicament al Zoo. Les visites es van anar espaiant en el temps fins que un dia hi vam deixar d’anar.
Ara han passat uns anys, els nens ja no ho són. De tant en tant encara m’escapo al Zoo, normalment hi vaig sol. Avui he tornat al Zoo, però la visita d’avui ha estat especial, m’he portat a la mare. Hem visitat, lentament, el recinte. Com que ella feia més de 40 anys que no hi anava hem comentat les novetats i hem recordat els “vells” temps Com ha canviat tot! Noves instal•lacions, més accessibilitat... Impressiona la majestuositat i mida dels dracs de Komodo, l’elegància natatòria de les foques -en realitat lleons marins-, el rugit del tigre... i les tortugues.
Les tortugues mereixen un capítol apart. Les tortugues gegants africanes, quelonis que estan al llindar de l’extinció en llibertat ... les recordo de petit. Una imatge recurrent a la primavera: sempre estan copulant. Sempre quan hi anava de nen, sempre quan portava al meus fills, i ara que porto a la mare, sempre copulant. Amb tanta còpula l’estrany és que estiguin en perill d’extinció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada